Nits dormint poc i malament, sabent que són separats del grup en aules a part, havent d’explicar als seus fills i filles que no aniran a les colònies o a aquella sortida escolar, paint que no poden gaudir d’extraescolars o ni tan sols del temps de menjador perquè no tenen garantit el suport que necessiten. Aquesta és la realitat de moltes famílies, famílies que a la nevera hi acumulen informes del CDIAP, sol·licituds de Serveis Socials o recordatoris de visita amb metges especialistes. Una realitat que només poden sortejar, i amb prou feines, aquelles que, o bé poden pagar els recursos que el sistema educatiu no cobreix o bé poden ajustar la seva jornada laboral per ocupar el buit que l’administració deixa. Un fet que suposa sacrificar la carrera professional, temps personal i vida social, i que majoritàriament assumeixen les dones per evitar que els seus fills i filles siguin sistemàticament exclosos.

L’educació inclusiva ens beneficia a tothom i juntes hauríem de lluitar per no deixar a ningú enrere.

Perquè si no hi podem ser totes, estem construint un sistema educatiu fallit. Un sistema educatiu inclusiu permet que el dia a dia a l’aula, així com les activitats i serveis complementaris, es dissenyin i s’organitzin a partir de les necessitats emocionals, físiques i psicològiques de tot l’alumnat. No hi ha res millor pel seu aprenentatge i desenvolupament que tenir en compte els seus ritmes, els seus interessos, les seves necessitats i les seves característiques.

L’educació inclusiva, a més, ensenya a abordar reptes de forma enginyosa; a oferir múltiples solucions a un mateix conflicte o problema; a adoptar de forma àgil diferents punts de vista i noves perspectives. I, per descomptat, una educació inclusiva aporta uns valors imprescindibles per a la societat actual: el respecte, l’empatia, la cooperació, l’esperit crític. No hi ha res millor per a una aula que viure la diversitat en positiu.

Ho diem tant l’AFA com l’equip directiu, però també moltes altres associacions de famílies i direccions de centres d’arreu, que en els darrers dies hem tornat a reivindicar plegades el dret de tots els infants i joves a gaudir d’una educació sense discriminacions, desplegant pancartes amb el lema #JoTambéHiVullAnar i amb la lectura de manifestos.

Ho hem fet a prop del vint d’octubre, dia de l’aprovació del Decret d’educació inclusiva, l’any 2017. Un dia marcat amb un somriure al calendari de moltes famílies, un dia on teníem l’oportunitat de sentir-nos orgulloses del nostre sistema educatiu, en què es fixava el termini de quatre anys per desplegar totalment la normativa i recursos necessaris per aplicar la resolució.

Malauradament, han passat sis anys, i l’educació inclusiva continua sent poc més que una promesa buida, perquè per si mateix, el Decret no té cap efectivitat si no es desplega, és a dir, si no s’acompanya de normativa específica que reguli com s’ha de fer efectiu aquest Decret.

Establir que tots els infants i joves hagin de gaudir d’un sistema educatiu inclusiu era urgent, però no suficient, perquè no posar prou recursos ni establir mesures concretes deixa en un absolut estat d’indefensió tant a l’alumnat i les seves famílies com al professorat, equips directius i la resta de professionals.

Com sabreu, des d’aquest curs la nostra escola compta amb la dotació extraordinària SIEI com a centre de referència al municipi. Concretament, amb una dotació i mitja per atendre fins a deu alumnes. Actualment, són tres sense comptar d’altres amb necessitats de suport específic i ja cal fer mans i mànigues, perquè ser una escola inclusiva de manera efectiva, l’escola que volem ser, requereix rebre els esmentats recursos i criteris normatius, establint espais de debat i formació específica per al professorat.

No només es tracta de matricular alumnat amb necessitats diverses!

Per tal de poder atendre les necessitats de tot l’alumnat i garantir el dret a una educació de qualitat cal molt més que això. Per exemple:

• La reducció de ràtios seria una mesura, però, en canvi, la nostra escola té tots els cursos de primària amb les ràtios superades, un d’ells amb vint-i-vuit alumnes.
• La incorporació del suport SIEI es va comunicar a finals de maig del curs passat i no s’ha facilitat cap pas.
• Hem tingut sort de les persones que s’han incorporat i de la seva professionalitat, però no hem rebut uns criteris clars per la selecció del nostre centre, tractant-se d’una escola d’una sola línia, com tampoc hem tingut temps per la selecció del personal.
• S’han fet promeses de dotacions que no s’han complert: l’espai del migdia forma part del projecte del centre i no el podem menystenir sense posar-hi mesures perquè tot l’alumnat hi pugui participar.
• L’estabilització de la figura de les vetlladores, que fan una feina assistencial molt important, és cabdal, però sovint tenen contractes de poques hores i, a banda de la forta càrrega masclista implícita, aquesta situació de precarització no només té efectes laborals sinó també escolars, ja que l’alumnat requereix la seva assistència tot l’horari, no unes poques hores.
• Per últim, cada cop és una necessitat més urgent que les escoles comptin amb personal sanitari per atendre l’alumnat: canviar sondes, administrar insulina, medicació, etc.

L’escola ha de ser un espai on l’alumnat sigui el centre i on l’aprenentatge, la socialització, però també el benestar emocional, siguin els objectius a assolir. L’educació inclusiva ha de deixar de ser una lluita individual de les famílies afectades. És moment que l’educació inclusiva esdevingui una prioritat per a tota la comunitat educativa i la societat en general, que empenyem juntes per aconseguir els recursos necessaris i forjar les bases d’una societat millor.

No esteu soles!, ni les famílies ni els infants i joves amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu. No esteu soles ni el professorat ni la direcció.

Jo també hi vull anar!