Quan estem immersos en la criança totes les nostres pors estan a flor de pell. Les nostres vivències, les nostres carències, les nostres experiències viscudes estan alerta a l’hora d’acompanyar als nostres infants. Una cosa està clara, i és que fem les coses el millor que podem amb les eines que tenim. Però que bo és tenir cada cop més eines per poder acompanyar i acompanyar-nos millor!

No oblidem que criar també forma part del nostre camí de vida. I formarà part de nosaltres i de la nostra història per sempre.

Per això et convido a fer un petit exercici per fer-nos pensar i connectar. Aquest exercici ens ho va exposar Cindy Peñalver en una de les darreres xerrades organitzades per l’AFA. T’animes?

1. Fes una llista, mental o escrita, de tot allò que t’amoïna del teu infant, tot allò que en el día a día t’irrita i et fa connectar amb la teva part més fosca. Allò que t’enfada i et cansa del moment de criança actual.

Exemples: contestacions, rebequeries, desordre, lluites constants, crits, jocs de guerra, vestimenta “impossible”… Aquelles petites situacions que s’acumulen i que ens fan veure el dia difícil i cansat. On moltes vegades no veiem el moment en què tot això canviarà.

Totes les edats tenen les seves lluites, però quan arriba la preadolescència arriba el moment on tiren a terra tot allò conegut i preestablert per tornar a muntar el seu ideal propi de vida, ara ja, amb els inputs que la vida social els fa arribar.

I sí, això és normal. Neurològica i biològicament és el que toca. És normal i necessari per al seu desenvolupament.

Però arribat aquest moment moltes vegades dubtem de tot el que hem fet, del que hem transmet, perquè arriba el moment del desafiament i en moltes ocasions és inevitable pensar en “Hermano mayor” (horror, tot el que fa ara ja ho farà sempre). Actualment, coincideix amb el canvi a l’institut i aquí les pors creixen, perquè el canvi ve acompanyat de molts més inputs socials que ara ja no controlem tant.

2. Ara, intentarem fer una segona part d’exercici on col·locarem aquestes pors i emocions. Un camí que farem junts/es. Un stop i un salt al futur. Un exercici de camí de vida. Tanca els ulls i situat 20 anys endavant.

Algú et ve a visitar avui a casa. Algú que fa molt i molt de temps que no veus. Et sents nerviós, il·lusionat. Has preparat la casa perquè estigui més bonica, tot endreçat, net. També has preparat allò que més li agrada per dinar a la persona especial que et ve a veure avui. Has tingut tot el dia tranquil per poder preparar-ho tot i t’has vestit amb roba bonica.

Piquen a la porta i a l’obrir-la veus al teu fill/a. Ja és un adult i torna a casa per fer-te una visita. Us fusioneu amb una abraçada llarga i tendra.

I ara a l’obrir els ulls escriurem totes aquelles qualitats que hem imaginat del nostre infant del futur. Com imagines que és aquesta persona d’adult? Quines qualitats té? Com es comporta en el seu dia a dia?

Quan acabis, agafa les dues llistes. Llegeix i para’t a pensar: de tot allò que m’amoïnava durant la criança, quins són els criteris importants pel dia de demà? Quines són les actituds i aptituds que volem que els nostres infants tinguin d’adult?

Per exemple: Adults amb criteri, amb ganes d’alçar la veu, persones altruistes, somiadores, aventureres, respectuoses, empàtiques. Bones persones… I sobretot, amb ganes de tornar a casa per fusionar-nos en una abraçada.

Totes aquelles qualitats que volem que tinguin, són les que hem d’acompanyar el dia d’avui. Sigues el referent al que sempre tingui ganes de tornar, amb el que puguin confiar quan tingui un problema, amb el que vulgui compartir el seu dia a dia.

Això es treballa cada dia. Quan venen a explicar-te la baralla amb l’amic durant de pati, quan comparteixen amb tu el seu tresor trobat a la sorra, i també quan estan esbrinant el funcionament de la vida buscant on estan els límits, tant familiars com socials.

Acompanyar amb empatia i escolta activa aquesta descoberta del món és determinant, perquè nosaltres també hem estat allà i ells possiblement també estaran on estem nosaltres.

Abracem i abracem-los. Abracem-nos.

Noelia del Àguila Muñoz, Pedagoga familiar